facebook twitter flickr youtube Sindicaciˇ

Antoni Verger

Presentaciˇ

antoniverger

Portaveu de l'Assemblea del PSM-Entesa a Palma i Portaveu del grup municipal de M╔S per Palma

Menu

Menu:

Categories

Mobilitat [12]
General [10]
Palma [21]
Sostenibilitat [1]
Entrevistes [7]
Palma Ara [2]
PSM-Entesa Nacionalista [1]
Aniversari [1]

Cercador



Pregˇ del Desembarcament del Rei en Jaume (Santa Ponša, 7/09/2015)

antoniverger | 08 Setembre, 2015 19:10

Bon dia a tothom

Som un assistent assidu a n'aquesta ja tradicional commemoració del desembarcament del Rei en Jaume a Santa Ponça. Per això vos podeu imaginar l’honor que representa per jo ser el pregoner. Moltes gràcies companys de MÉS per Calvià per convidar-me a fer el pregó, a més, en un ANY MOLT ESPECIAL. 

Per primera vegada en la història, l'Ajuntament de Calvià té un regidor sobiranista d'esquerres, Rafel Sedano, militant del PSM, de MÉS, i això és fruit de la bona feina de l’agrupació de MÉS per Calvià i de l'audàcia, la convicció i la perseverança del propi Rafel.

Aquest primer regidor sobiranista tampoc no hagués estat possible sense la feina prèvia, durant anys, en un ambient poc propici (ho direm així), de l'agrupació de Calvià i de gent com na Dolors Fortesa-Rei, persona excel·lent, compromesa, valenta i lluitadora, a qui admir molt.

És un any molt especial també perquè Catalunya està en un moment crucial. En dura lluita per poder exercir el seu dret a decidir com a poble, front un estat que no té més recurs que les amenaces ni més argument que el compliment d'una Llei “inamovible” que impossibilita l'exercici d'un dret democràtic bàsic, el dret d'autodeterminació. Enguany, des d'aquí, és obligat també desitjar molta força al poble català en la seva lluita cap a la llibertat i la plenitud nacionals, cap a la seva independència si així ho decideix democràticament.   

El motiu d’aquest pregó és commemorar uns FETS HISTÒRICS que tengueren lloc en aquest mateix indret. Efectivament, dia 5 de setembre salparen dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils més de 150 naus catalanes cap a la conquesta de Mallorca.

Tota la mar semblava blanca de les veles: tan era gran l’estol”, es diu al “Llibre dels Fets”. Segons les cròniques, devers 800 cavallers i més de 10.000 soldats conformaven l’expedició. Volien desembarcar a Pollença però finalment el vent va fer canviar de plans Jaume I i l’esquadra arriba Santa Ponça, on es produeix un primer desembarcament aquí mateix, dia 10 de setembre de 1229, de 150 cavallers i 800 soldats, que derroten per primera vegada l’exèrcit del valí de Mayurka, Abu Yhaya. Així comença la conquesta de Mallorca, la qual acaba amb la brutal entrada de l’exèrcit cristià a la Madina Mayurka dia 31 de desembre d’aquell mateix any. Aquests són els fets històrics, uns fets que no cal amagar que varen ser brutals (com ho eren tots els episodis de guerra de l’època), uns fets que se solen resumir dient que “els catalans varen conquistar Mallorca”, una frase que, essent certa, amaga una realitat encara més precisa: el que va passar realment aquell setembre de 1229 a Santa Ponça és que “els mallorquins (nosaltres) vàrem arribar a l’illa”. No és tan que uns tercers, “els catalans”, conquistassin la nostra illa. El que va passar és que els mallorquins, els que actualment ens consideram i sentim com a tals, vàrem arribar a Mallorca.

No estic renegant en absolut dels habitants més antics de Mallorca, de la nostra prehistòria talaiòtica, dels foners, de la romanització, dels jueus, de la dominació bizantina ni de la musulmana (andalusí i almohade), totes elles cultures i poblacions que han deixat sens dubte un substrat en la Mallorca actual. Simplement estic dient que 1229 és la data fundacional de l’actual Mallorca, de l'actual poble mallorquí.  

Per això, recordar aquesta història, aquesta commemoració del desembarcament a la costa de Calvià del Rei en Jaume, és sobretot un acte de reivindicació i RESISTÈNCIA. Perquè tots sabem que aquesta història ens l’han volguda amagar. Generacions i generacions de mallorquins escolaritzats han crescut coneixent i identificant-se amb la història dels reis Godos, les gestes del Cid Campeador, o la conquesta castellana d’Amèrica, etc. però no han sabut pràcticament res de la història de Mallorca, de les nostres centenàries institucions d’autogovern (Jurats del Regne, la Universitat, el Gran i General Consell, el Sindicat Forà, etc.), ni de la història del nostre poble, que comença el setembre de 1229. Ens han volgut desposseir de la nostra memòria, de la nostra llengua, en definitiva, de la nostra identitat. Durant anys, i ara encara, se’ns ha volgut “espanyolitzar”, com va reivindicar l’inefable ministre Wert, ara feliç (i ben pagat) ambaixador a París.

Però hem resistit, i cada vegada tenim més força, com vàrem demostrar amb la manifestació històrica de les 100.000 persones el 29 de setembre de 2013. Aquell dia va quedar clar que hi ha país, cada vegada més auto conscient, i sobretot, que no ens deixam trepitjar. Un govern autoritari i antimallorquí va voler marginar la nostra llengua a l’escola i l’administració, però es va topar amb un poble valent i combatiu, que el va derrotar, primer socialment, i després políticament, amb les eleccions del 24M. Tot plegat una gran lliçó de dignitat col·lectiva. Anaven a per nosaltres, però no ho han aconseguit. Hem guanyat. Els hem derrotat. Som mallorquins i volem seguir sent mallorquins. Aquest és el missatge del 29S de 2013, una fita, un punt d’inflexió històric, en que un poble que molts pensaven conservador i conformista es va demostrar vigorós i digne.

Però malgrat cada vegada siguem més forts, i hi hagi motius per l'optimisme, tots els que som aquí també som conscients que seguim NEDANT CONTRACORRENT. Estam compromesos i lluitam per la seva supervivència d'una cultura en inferioritat de condicions, en un territori on la llengua predominant és una altra, amb unes indústries audiovisuals i culturals molt més potents que les nostres. I això sabem que de vegades és complicat. Sabem el que signifiquen mirades de desaprovació quan entres a determinats establiments parlant en català. Tots hem vist cambrers que no tenen cap problema en fer un esforç per entendre i contestar en anglès però que es neguen a fer el mateix amb la nostra llengua. Sabem que de vegades són possibles fins i tot agressions verbals quan intentes exigir els teus drets lingüístics. A Cris Juanico l'altre dia, a un vaixell de Baleària, li varen enviar la Guàrdia Civil per voler fer-se entendre en català.

Tots els que som aquí sabem que nedam contracorrent intentant mantenir el compromís amb una cultura petita, minoritzada al seu propi territori, i sense un estat que la defensi, sinó més bé el contrari.

Ara bé, en nedar contracorrent hi ha graus. Alguns de vosaltres sou fills de pares conscients del valor de la nostra cultura i de la necessitat de la seva preservació. Així vos ho varen transmetre i vàreu arribar d'una manera natural a aquest compromís.

D'altres, però, ho hem tengut una mica més difícil. Aprofitaré aquest pregó per fer-vos una petita confessió: jo VAIG SER UN NIN CASTELLANOPARLANT. Nascut l'any 74, fill de pare mallorquí i de mare també mallorquina però filla d'immigrants (els meus padrins eren d'Albacete i Terol), la meva llengua materna va ser exclusivament el castellà. No culp als meus pares. La seva educació “espanyolitzadora” els va fer pensar que “el millor” pels seus fills era que tenguessin com a llengua principal la castellana, la bona, l'important. “El mallorquí ja l'aprendran”, deien a ca meva. Però a la Palma dels anys 80, sense escoltar  català a ca teva, ni al carrer, ni a l'escola, ni als mitjans de comunicació, no l'aprenies.  I fins als 13 anys vaig ser un nin monolingüe.

Però jo, a més de monolingüe en castellà, era també un nin un poc raro. Vivia al Camp Redó i passava sovint camí de ca “la abuela Maria” per davant els habitatges coneguts com a “Corea”.

Quan passava observava els al·lots de la meva edat (12 o 13 anys) que vivien allà, i comprenia que ells no anirien mai a la Universitat ni tendrien les mateixes oportunitats que jo, simplement perquè havien nascut 8 carrers més amunt de ca meva. I això ho sentia molt INJUST. Me rebel·lava. M'estava fent d'esquerres sense saber-ho, de manera instintiva, per sentiment, per reacció contra la injustícia. No podia ser. Totes les persones, tots els nins havíem de tenir les mateixes oportunitats.

De la mateixa manera, em vaig començar a entémer que el mallorquí era una llengua dèbil, en retrocés. Com era possible que jo mateix vivint a Mallorca, sent fill de mallorquins, no el m'haguessin ensenyat i no el xerràs? Al meu col·legi de Palma una majoria de companys no el xerraven. En canvi, entre la gent més gran, els meus padrins, tios, sí que era una llengua habitual. La conclusió era clara. El mallorquí, el català de Mallorca, s'estava perdent. I jo mateix, un nin mallorquí de 13 anys i castellanoparlant, era la millor prova. I això també era una injustícia. No podia ser que es perdés una llengua, i a més sent la pròpia de l’illa.

Un dia a 8è d'EGB vaig arribar a l'escola decidit a canviar de llengua. Les primeres setmanes varen ser complicades, acumulant errades, alguna burla i problemes de comunicació. Però aviat parlava català prou bé. I des de llavors. Així, essent  la meva llengua materna el castellà, ara mateix sent com a la meva llengua, la catalana. En català pens, escric, faig feina, estim i somiï.

M'imagin que ara enteneu millor perquè ja fa anys que venc assíduament al pregó del desembarcament a Santa Ponça. Per això som tots avui aquí. Venir és una forma de resistència, un acte de memòria necessari, de compromís amb la nostra llengua i cultura encara amenaçades. 

Aquests dos compromisos bàsics LLUITA PER LA JUSTÍCIA SOCIAL I PER LA NOSTRA LLENGUA I CULTURA, adquirits de manera quasi instintiva quan només era un nin, m'han acompanyat tota la vida i formen part del meu ésser més íntim. Per jo són dos compromisos i dues lluites INDISSOCIABLES. Tenen exactament el mateix fil conductor, la reacció contra la injustícia, en favor del dèbil. Exactament igual que la lluita feminista, la lluita ecologista, la lluita LGTB, la lluita antiracista, etc. Per tot això vaig decidir militar en el PSM ara ja fa 20 anys, i per això he fet i seguiré fent feina a MÉS per Mallorca. Perquè la política és l'arma més poderosa que tenim els ciutadans per lluitar contra les injustícies. Alguns volen que la gent no sàpiga això, intenten fer de la política un joc brut, totalment prescindible, no hi ha alternativa, diuen, la ciència econòmica marca el camí del que s'ha de fer. Alguns poderosos ens volen convèncer de que no hi ha marge i s'ha de ser “realista”, de que les injustícies i la destrucció ecològica del planeta no són tan greus, o que el camí de les llengües minoritàries és tanmateix desaparèixer.  I no és cert. Hi ha alternatives. Com a ciutadans conscients i crítics, hem de reivindicar la política, la política en majúscules, al servei de la gent, dels més desprotegits i del bé comú.

No puc acabar aquest pregó, que ha començat rememorant uns navegants travessant la Mar Mediterrània, i que ha seguit denunciant injustícies, sense una un record per totes les persones que arrisquen la seva vida, i la dels seus fills, travessant la mar, fugint desesperats de la guerra i el caos en què s'han convertit Síria, Líbia o Iraq. Tots sabem que EEUU, Regne Unit, França, la Unió Europea en general, tenim una responsabilitat directa en el que està succeint en aquests països. No podem eludir la nostra responsabilitat ni ser egoistes. Dret d'asil, ajuda i millora de les condicions de vida dels refugiats allà on siguin, i compromís en generar les condicions perquè puguin tornar aviat als seus països.

Vull acabar aquest pregó desitjant que aquest sigui un bon any per la Justícia, pels més desprotegits, per la nostra llengua i cultura, i per tota la bona gent compromesa que ens hem trobat avui aquí. Que ens poguem veure aquí tots l’any que ve i poguem celebrar moltes victòries.

Visca MALLORCA!!

Categoria: General. Comentaris: (1). Retroenllašos:(0). Enllaš permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix

Comentaris

  1. 1. Cast  |  30-11-2015 a les 19:00

    QuÚ?...